Capture

Ganbei!

La meva primera vegada va ser l’any 1999, al poble de Fengdu a la província de Chongqing.

La meva companya Anna i jo vam arribar a Beijing de vacances el juliol del 1999. Volíem veure com era la Xina per decidir si hi anàvem a treballar. Hi havia molt pocs estrangers i era bastant normal que ens seguissin pel carrer. Els hotels eren terribles i no hi funcionava res, de manera que el dia abans havíem rentat la roba a mà i no s’havia eixugat. Vam anar a l’estació a agafar un tren amb tota la roba humida i, mentre esperàvem a la sala de l’estació, vam fer un escampall allà al mig, per intentar que la roba s’eixugués una mica. Tothom ens mirava i s’acostava, però ningú gosava dir-nos res, fins que al cap d’una estona es va acostar un valent i es va presentar, amb un anglès molt bo: “Excuse me, I have been observing you and I think you are fascinating”. Li vaig dir a l’Anna que agafés bé les motxilles per si havíem de sortir corrents, però només volia parlar.

Es deia Haifeng, era militar i vivia a Beijing, però era d’un poblet de Sichuan i marxava cap a casa de vacances. Havia après anglès ell sol, amb unes cintes de cassette que li havia passat un amic. Com la majoria de xinesos que ens seguien, era la primera vegada que veia un estranger. Vam estar xerrant més d’una hora i, quan ens van cridar per pujar al tren, ens va donar el telèfon de casa seva i ens va dir que l’anéssim a visitar si hi passàvem a prop.

Vam estar 20 dies viatjant per la Xina, sense destí concret, i finalment vam decidir fer ruta cap a casa seva. Hi havia coses interessants a visitar: Chengdu, Chongqing (mai he vist tantes grues juntes), les Tres Gorges… Així que el vam trucar i, després d’unes quantes converses en xinès macarrònic amb la seva mare, el vam aconseguir localitzar.

Quan finalment vam aconseguir arribar a casa seva, vam veure que en realitat no era un poble, sinó una fàbrica que havia fet Mao enmig de les muntanyes, per quan els americans ataquessin. Ens va explicar que la Xina estava plena de fàbriques d’aquest tipus. En aquesta, hi feien vaixells. Hi treballaven unes 5000 persones i totes vivien a la fàbrica mateix.

La primera nit vam sopar a casa seva amb la família. La segona ens va dir que aniríem a sopar amb la gent important de la província. Així que vam agafar les nostres pertinences i vam anar a Fengdu, el poble més a prop de la seva fàbrica, on hi havia restaurants i, fins i tot, una discoteca.

En arribar al restaurant, ens vam trobar que havia convidat molta gent. Tots es van presentar, però no vam entendre res. I de seguida van anar per feina: s’aixeca el que teòricament era més “important” amb el got de cervesa fins dalt, em mira, em deixa anar un rotllo en xinès i diu “ganbei!”. I cap a dins. Jo, igual que ell, tot el got cap a dins d’un glop. Després, va fer el mateix al Haifeng. A l’Anna no, ja que les dones estan exemptes del ganbei, sobretot a l’interior.

Aleshores, el Haifeng em va preguntar si havia estat mai a un banquet xinès. Li vaig dir que no i em va explicar els conceptes bàsics del ganbei: “Mira, el nivell de beguda que hi ha al got representa el respecte que sents per l’altre. Per tant, t’has d’omplir el got tot el que sigui possible, t’aixeques, proposes un ganbei a la persona a qui vulguis demostrar el teu respecte i brindes amb ell, intentant que el seu got quedi una mica per sobre del teu, i cap a dins d’un glop. D’aquesta manera, demostres el respecte que sents per l’altra persona.”

Entesos, vaig pensar. Doncs ara demostraré al Haifeng que el respecto molt: m’omplo el got, li omplo a ell, em poso dret i li dic: “ganbei!”. I tota la taula, començant per ell, em mira com si estigués boig. Fem el ganbei, ens asseiem i em diu: “Però què fas?!? L’objectiu és que ells s’emborratxin!”. Aaah, és que allò tan maco del líquid i el nivell de respecte m’havia agradat. Però finalment ho he entès: són dos equips i l’objectiu és emborratxar els contraris.

Des d’aquesta primera vegada, he anat a milers de dinars i sopars on, més o menys, s’ha seguit aquest guió. No per gust o perquè sigui un alcohòlic, sinó perquè per fer negocis a la Xina és necessari. Es pot dir que no es beu i no entrar en aquest joc? Sí, és clar. Però mai arribarem a tenir el mateix guanxi amb el proveïdor, i, a la Xina, el guanxi ho és tot. Tant per intentar aconseguir bons preus, com per solucionar problemes quan n’hi ha.

Sembla una exageració, oi? Un parell d’exemples:

Als diaris de Hong Kong acostumen a sortir notícies sobre el tema. La primera que vaig llegir, ja fa anys, era d’un inspector de policia, un alt càrrec, que va morir de cirrosi per culpa de l’alcohol. Els seus familiars van demandar el govern, al·legant que per ascendir laboralment calia entrar en el joc del ganbei. El jutge va admetre la demanda. Com us dic, si aneu seguint el tema, veureu sovint notícies com aquesta (http://www.theguardian.com/world/2009/nov/09/china-excessive-drinking-culture).

Segon exemple: més d’una vegada he anat a dinars d’empresa importants, en què alguns alts càrrecs porten un “drinking assistant”. No és molt habitual, però m’ha passat un parell de vegades (una de les quals amb una noia que no passava de 1,50 m., però que tenia la tolerància a l’alcohol d’un elefant de diverses tones). El cap s’excusa amb tu, dient que té un problema de salut i no pot prendre alcohol. Així, cada vegada que proposa un ganbei, o quan li proposen a ell, fa el brindis i passa el got al “drinking assistant”, que se’l beu d’un glop. No cal dir que no està gaire ben vist, i que així no arribes a alt càrrec…..

Dit això, si ets estranger, hi ha trucs per no haver de beure sempre, o tant com beuen els xinesos (trucs que no explicaré aquí perquè la majoria són de collita pròpia i m’ha costat molts anys trobar-los 🙂 )

Les regles del ganbei són fàcils:

1- No beguis sol. Sempre s’ha de brindar abans de beure.

2- No beguis mai abans que l’hoste. El primer brindis el proposa l’hoste o la persona de més importància.

3- Diverses persones poden proposar un brindis “contra” una de sola (com a estranger, això passa sovint). Però no és educat que una persona proposi un brindis “contra” diverses persones, excepte si és l’hoste o la persona de més importància.

4- El que proposa el brindis ha de beure més.

5- Quan proposes el brindis, has de posar el got una mica més baix que el de l’altra persona (a menys que siguis l’hoste o la persona de més importància).

No cal buidar el got cada vegada (com m’han dit moltes vegades amics occidentals), però demostra més respecte i, segons el tema a tractar o segons la situació, és aconsellable.

En el fons, el que compta és beure. Com més important sigui el tema, el problema a solucionar… més haurem de beure.

És curiós perquè la gran majoria dels xinesos no tenen un enzim que processa l’alcohol. Els que hagueu estat en dinars o sopars d’aquest tipus a la Xina, us haureu adonat que molts d’ells, després de 3 o 4 ganbeis, es posen molt vermells i amb els ulls vidriosos. Això és perquè no tenen aquest enzim, no processen bé l’alcohol i s’emborratxen abans.

Llavors marxen, van al lavabo i tornen millor. Per què? Doncs perquè van al lavabo a provocar-se el vòmit, per poder continuar. Els meus amics xinesos em comenten que en un banquet important poden anar al lavabo 3 o 4 vegades a vomitar. Imagineu el que suposa pel cos… és molt curiós que amb la baixa tolerància a l’alcohol que els provoca la manca d’aquest enzim, beure sigui tan important.

Sempre hi ha l’estranger que arriba als àpats com si fos el millor bevedor del món, va fent glopets sol i va oferint ganbeis a dreta i esquerra. Error. El guanyador és el que beu menys però fa que sembli que és el que ha begut més.

Està permès parlar de negocis durant l’àpat, però jo normalment no ho faig. De vegades m’espero a després de l’àpat, quan tornem a la fàbrica. Altres vegades, però, no cal ni parlar-ne. Quan hi ha un problema o una negociació important, en el fons tots sabem per què som allà. I com passa moltes vegades a la Xina, és millor no parlar del tema directament. Fa dies que negocies un punt, vas a un dinar a la fàbrica, no toques el tema en cap moment i, si ho has fet correctament, l’endemà reps un correu electrònic amb la solució que has estat buscant durant tot aquest temps.

És ridícul? Sí. És dolent per la salut? Terrible. Però és la millor manera de fer guanxi amb un xinès, i allà el guanxi ho és tot. Hi ha pocs problemes que no es puguin solucionar amb uns quants dinars o sopars.

COMMENTS (0)